"Em sento moralment obligada a que l'obra de José Manaut sigui reconeguda universalment" Stella ManuatDramaturga "

FUENTE: TORNAVEU

Dilluns, 2 de març de 2020 10:30h

Stella Manaut és filla del pintor i teòric valencià José Manaut

Stella Manaut és filla d'artista -el pintor José Manaut Viglietti-, però també ella ho és com a escriptora, artista plàstica, actriu i intèrpret musical que ha recorregut el món. Alguns dels seus textos apareixen en llibres d'ensenyament del batxillerat francès.

Davant la vostra ingent producció, allò que primer em ve al cap és la vostra semblança amb personatges com ara Leonardo da Vinci. Què se sent davant tanta creativitat?

El meu pare sí podria tenir alguna semblança amb Leonardo da Vinci, però jo em sent humilment força inferior a Leonardo, al meu pare i a tants i tants artistes que s'han expressat en diversos vessants.

Per què sou una filla tan lleial a la memòria del vostre pare?

Perquè no tolere la injustícia; en cap vessant i el que es va fer amb Jose Manaut, com amb tants altres -privar-lo de llibertat per la seua ideologia-, em sembla tremendament injust. Per això i perquè va ser un artista immens, em sent moralment obligada a fer que la seua obra siga reconeguda universalment.

Normalment, són els néts els qui agafen la torxa de la recuperació dels avis. No és el vostre cas, ja que en sou la filla...

Una filla tardana, ja que vaig nàixer en la darrera etapa de la seua vida. Potser per això puc sentir-me a cavall entre filla i néta.

Qui era el vostre pare i què va fer perquè la seua filla sentís la necessitat o el plaer de recuperar i mantenir la seua memòria?

José Manaut va ser un gran pintor, un gran escriptor i un gran investigador en l'àmbit artístic, com ho manifesta la immensa obra pictòrica que ens va deixar i tots els seus llibres, alguns publicats i d'altres, no pas.

Va ser profeta en la seua terra?

Qui ho és. València, la seua terra natal, li va donar la llum, el color, l'esperit mediterrani... però resulta ben difícil que el col·loquen al pedestal on li correspondria estar.

Podeu parlar-nos de l'Associació d'Amics del Pintor Manaut?

Ara mateix és una Col·lecció Museística del País Valencià -per cert, sense cap ajut- que va sorgir del meu desig que la seua obra tornés a la terra que el va veure nàixer.

Què hi ha del museu que hi heu creat?

És al carrer de santa Amàlia, núm. 2, de València. Un edifici estupend proper a la Catedral, però en un soterrani de 80 m2, ja que no vaig tenir pressupost per a més. Les visites son concertades, però tan sols cal telefonar al 685662830 i jo acut, encara que tan sols hi vinga una persona. N'hi ha prou amb què estiga interessada per conèixer l'obra de Manaut.

Què podeu contar-nos dels més de 300 dibuixos que el vostre pare va realitzar a la presó?

El meu pare va estar uns quants anys a les presons de Porlier i Carabanchel, on va dibuixar i descriure als seus diaris el que va ser la seua vida quotidiana durant la reclusió. Tots els papers eixien embolicats en la roba bruta que li lliurava a la meua mare en les dues visites setmanals que hi feia. En resum, es tracta del document gràfic i escrit més important de l'interior de les presons franquistes, ara reflectit al llibre Las horas muertas i editat per la Biblioteca Nueva; magnífica edició, a tot color, duta a terme per Federico Castro i Eduardo González Calleja, tots dos professors de la Universitat Carlos III de Madrid experts en Manaut.

A qui heu donat l'obra carcerària del vostre pare?

Una part important la té la Universitat de València; l'altra, la Carlos III de Madrid.

Què més hi heu donat?

Tots els seus documents: més de 5.000 de gran importància històrica, puix que ja vénen de l'amistat del meu avi amb Sorolla, qui, per cert, va ser professor de Manaut. A més a més, també vaig donar tota la seua biblioteca, algun oli i una sanguina d'Azaña.

Per què ho heu donat a la Universitat Carlos III?

Per l'amistat que m'unia a Gregorio Peces Barba, el seu primer rector. Endemés, va ser alumne del meu pare al Liceu Francès de Madrid. Després d'anys de presó i exili, com que li havien retirat la càtedra de professor de dibuix, el Liceu Francès el va acollir, com hi va acollir a molts altres republicans.

El 19 d'octubre del 2019 la ciutat de Llíria, bressol del vostre pare, li va retre homenatge. Podeu parlar-nos-en?

A Llíria, l'antiga Edeta romana, ciutat musical internacionalment reconeguda, va nàixer el meu pare l'any 1898.

Des de fa tres anys i gràcies al suport del seu actual batlle, Manuel Civera, i del Director Territorial de la Presidència, Francisco Molina, s'hi celebra en aquelles dates un concurs de pintura ràpida que duu el nom del meu pare. El passat any, concretament, se li va voler retre un homenatge especial per tractar-se del 121è aniversari del seu naixement. A més del concurs de pintura, diverses personalitats del món de l'art feren una breu semblança del Manaut artista i humanista. També es va projectar un vídeo sobre la seua vida i la seua obra realitzat per la Universitat Carlos III. Com a colofó, l'Orquestra Filharmònica de la Universitat de València hi va oferir un concert fantàstic.

Quins objectius us heu marcat quant a l'obra del vostre pare?

El fonamental és que es concentre a Llíria tota l'obra de Manaut (més de quatre-cents olis i vora tres mil dibuixos). Just en un museu l'edifici del qual hi existeix, però que està pendent de rebre ajuts, suports i esponsoritzacions necessàries -s'hi admenten suggeriments- perquè puga estructurar-se com a tal, a més de com a centre cultural. No ha de ser un museu mort, sinó un lloc on s'ensenye a pintar, on es facen exposicions d'altres artistes, on s'oferisquen conferències interessants. Estic segura que hi ocorrerà.

Passem ara a vós, la filla, que s'assembla al pare quant a una personalitat ben activa. La vostra producció dramàtica, per exemple és ingent. Per què us hi vau decantar?

Com molt bé dius, és diversa. Com a actriu vaig necessitar obres que s'adaptaren a la petita companyia que vaig formar l'any 1995 amb Alberto Cuadrado i Arturo Amez. Així és que em vaig llançar a un món que ja coneixia des de dins. Sempre, o gairebé sempre, amb obres d'humor. M'agrada que la gent gaudisca amb els meus treballs; que se'n riga o almenys sonriga; que se senta feliç en aquets món tan difícil.

Per descomptat, no va ser el primer que vaig escriure perquè ja tenia una dilatada formació en l'àmbit del relat. Quant al fet de passar a la poesia, no és un pas més, sinó una necessitat que es presenta en moments concrets de la meua vida. És l'única forma en què puc obrir el meu cor, els meus sentiments, amb tota la sinceritat. Ara bé, també he escrit poesia satírica que reflecteix situacions quotidianes quasi sempre enfocades en el món de la dona, com és el cas de les meues Sátiras feministes. D'aquí a la novel·la no hi ha més que un pas, després de la prèvia formació a través del relat.